‘La gallina de piel’: el batec de Friday Night Lights

Tota una perla amagada dintre del gran teixit de sèries actuals, Friday Night Lights (FNL, en endavant) és un drama per a tota la família que desborda sentiments en la seva narració i demana la participació empàtica del públic perquè el seu discurs es dirigeix principalment a les emocions de l’espectador.

¿Però com aconsegueix transmetre aquestes emocions? ¿Quins són els principals missatges? A continuació, oferim algunes lectures personals:

FNL és una sèrie de futbol americà. Bé, és molt més. La sèrie gira al voltant de tres escenaris principals, ambientats en aquest esport: la escola, l’equip de futbol i la casa com a reflex de la unitat familiar tradicional als Estats Units. El centre de la narració està format per l’entrenador de l’equip del poble, Eric ‘Coach’ Taylor (Kyle Chandler), i la seva dona, Tami Taylor (Connie Britton). Aquest matrimoni és qui vertebra i ordena la història, dividida en nuclis familiars d’un repartiment col·lectiu, sovint desestructurats i víctimes de problemàtiques socials pròpies del context.

El show és un fris de l’Amèrica profunda, que parteix dels arquetips de Texas (com un autèntic leitmotiv a l’univers de la sèrie, el Texas forever), entre la decadència social d’una societat agrària i empobrida, i les glòries esportives d’un equip de futbol, instal·lat en una crisi nostàlgica, enyorant els passats anys de glòria. Des d’aquest punt de partida, els personatges van desplegant la seva dimensió, van incorporant experiències que conformen un creixement íntim dintre de la història, perquè la caracterització d’aquests no és mai plana: sempre hi ha un aprenentatge, una millora producte de la lluita i l’esforç.

Estructura narrativa

L’engranatge narratiu comença en aquesta doble font de conflictes generats al poble (fictici) de Dillon: l’equip, les penes i les glòries de l’esport i les desigualtats socials d’un sistema que genera desfavorits. Som al costat dels pobres, dels que menys tenen, especialment en aquestes zones agràries fora de les grans concentracions de població modernes on només el sector primari sustenta l'economia.

L’esport agafa una dimensió mediàtica fonamental en la vida pública del poble: un equip d’institut es representa a la vida pública dels protagonistes com un autèntic equip professional on la ràdio local, la televisió i els debats del carrer parlen sempre del mateix, del partit del Friday Night. El futbol té una importància capital en la vida social del poble.

El significat de l'esport és més que simbòlic, alienant: per les vides grises dels personatges del poble, amb uns treballs avorrits i mal pagats (si és que en tenen) i unes esperances de futur truncades, aquest esport, tan tradicional al nord del continent americà, els ofereix una vida de realització dels seus èxits que mai podran experimentar en primera persona a la seva vida.

En canvi, els jugadors de l’equip representen l’american way of life. Són joves, plens de somnis  e il·lusions. Veuen en la universitat o en el futbol professional un punt de fuga al determinisme del poble, empobrit i petrificat en els valors socials antics, allunyat de la vida contemporània i pròspera de la ciutat. La frustració del públic d’edat mitjana confronta amb uns jugadors que són els herois prematurs d’una societat que volen evitar.

El valor de la família

El tarannà ideològic de la sèrie descriu i reprodueix un model de família tradicional americà en la seva versió més genuïna: matrimoni heterosexual, blanc i catòlic, envoltat d’uns personatges més desfavorits socialment. La sèrie promou aquest tipus de família a la que contraposa altres models alternatius provocats per les problemàtiques socials típiques de la perifèria americana.

Entre d’altres, són presents el treball precari, el consum de drogues, les famílies desestructurades o sense membres parentius (el pare militar a la guerra o les parelles divorciades), el desnonament, la manca d’un futur digne o simplement la absència d’un present pròsper. Es perfilen els valors de la família clàssica com a vehicle d’una societat més estructurada i equilibrada, executats per aquesta parella, clau en el paper educador durant el període adolescent de molts personatges que troben el seu lloc al món gràcies a la intervenció dels Taylor en les seves vides.

Així les coses, la funció pedagògica i educativa vers la resta de la societat del poble dels dos personatges centrals és clara: el ‘Coach’ respecte als nois que formen l’equip de futbol; i la Tami quant als joves que són a l’institut i comencen a pensar en el seu futur.

Les armes dels Taylor

En aquest pla, trobem les dificultats personals e íntimes dels personatges, com la incomunicació, l’aïllament o la soledat en les parelles o en l’educació dels joves, i fins i tot en la mateixa parella protagonista, fet que afegeix un punt de realisme a l’entramat coral dels personatges. A aquesta fredor  es contraposa l’amor com un dels motors que salva les trames de la sèrie.

És també molt important a la sèrie com s’expliquen les coses: en el significat del silenci, de la mirada, hi ha una càmera desenfocada, nerviosa i sense trípode –tot un valor tècnic innovador—, que aporta (i abarateix costos de producció) realisme amb l’allunyament de l’estudi de gravació, del plató. Unit a la força espontània d’uns diàlegs improvisats pels actors en les escenes (es suggeria el que havien de dir, no hi havia un guió tancat) es configura un escenari fresc que ratlla, en ocasions, el fals documental.

Tornant a les emocions, que són el veritable motor de la sèrie, els valors com la comunicació, l’esforç personal, la lluita, la comprensió de l’altre o l’empatia amb els seus sentiments, l’aprenentatge constant durant també l’etapa adulta, la importància de la seguretat i l’autoestima, i d’altres vinculats a l’amor, tan parental com de parella, hi són presents en el desenllaç dels conflictes. Molt d’ells en personatges adolescents, tot i que també en persones adultes que arrosseguen problemes i que també aprenen a redirigir la seva vida.

Així, una vegada darrere l’altra, veiem com els personatges són el pur reflex de la muntanya russa de la vida: lluiten dur pels seus somnis, però no sempre aconsegueixen el que esperen. La derrota hi és present per ensenyar-los que, de vegades, és imprescindible, perquè aporta una perspectiva diferent, analítica, més pròxima al treball i a la superació diària que el conformisme de la victòria.

Com un exemple, introduïm un fragment d’una de les xerrades de l’entrenador Taylor al seu equip, segurament després d’alguna derrota important, just el moment de fer balanç i extreure’n els valors humans positius que no sempre són presents a l’èxit:

"Todo hombre en algún punto de su vida va a perder una batalla. Va a pelear y va a perder. Pero lo que le hace un en mitad de esta batalla es que no se pierda a sí mismo. Este juego no ha terminado. Esta batalla no ha terminado" (Yes, sir!)

Tot i així, la èpica –recurs recurrent en el guió—apareix constantment. L’inici de qualsevol conflicte és enrevessat (partits de futbol que l’equip protagonista comença per darrere en el marcador, però que acaba amb una remuntada històrica) i poc a poc, oscil·la, amb un punt d’idealisme ensucrat en la majoria dels casos, cap a un final feliç clàssic dels drames familiars.

Aquest és el mecanisme bàsic de les històries colpidores de FNL: una història de superació constant, de reptes, feta de victòries, esportives o personals; i algunes derrotes  o desgràcies humanes amargues. Però, sobretot, en destaca la importància de continuar caminant amb treball, il·lusió i el cap ben alt. Clear eyes, full hearts, Can’tlose!

Luis Alberto Moral Pérez