diumenge, 18 de novembre del 2012


“Grábalo todo Pablo, por tu p… madre.” 
El proper 23 de novembre es compleixen cinc anys de la estrena oficial a Espanya d’una obra de referència dintre del cinema de terror contemporani: [Rec].
La primera entrega de la saga, dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza, va suposar una reformulació de les pel·lícules de zombis gràcies a una genuïna hibridació de gèneres entre el cinema de terror i el fals documental o mockumentary. La narració de la història en temps real amb una càmera digital d’alta definició li dóna a la cinta l’aspecte d’un reportatge de televisió i submergeix als espectadors en una experiència d’angoixa de gran veracitat.

En el número 34 de la Rambla de Catalunya.
Suposo que tots hem vist [Rec] però us refrescaré una mica la memòria. La pel·lícula comença quan el protagonista masculí, Pablo, encén la seva càmera i la protagonista femenina, Àngela, introdueix el seu reportatge. Es tracta de dos reporters que treballen al programa de televisió “Mientras usted duerme” (una mena de “Callejeros” nocturn) i es troben al Quartell de Bombers de Barcelona per conèixer com es la seva feina durant una nit qualsevol. Ens mostren entrevistes així com imatges quotidianes dels bombers, el sopar, les bromes entre companys i de sobte en mig d’un partit de bàsquet sona l’alarma per una trucada. La reportera emocionada per donar-li més vida al programa explica que es tracta d’una emergència, tot plegat amb una estètica molt televisiva.
Quan arriben a l’edifici des del qual s’ha efectuat l’avís es troben amb dos policies i entren plegats, els agents demanen a Pablo que apagui la càmera però l’Àngela s’hi nega i l’ordena que ho gravi tot. Els veïns informen que han trucat a emergències espantats pels crits que surten del pis de la senyora Conchita Izquierdo i aquí és on comença l’acció. La senyora està al pis plena de sang i ataca a un policia, quan el grup de protagonistes baixa l’escala per sortir de l’immoble es troba amb les portes tancades. El Ministeri de Sanitat ha posat l’edifici en quarantena pel protocol d’amenaces atòmiques o biològiques NBQ. L’Àngela i en Pablo es veuen immersos en una història d’horror extrem mentre un estrany virus s’estén entre els veïns i els converteix en zombis caníbals amb set de sang.
Aquí teniu el trailer promocional de l'estrena del 2007:




Horror en temps real.
Tota la trama es presenta d’es d’un únic punt de vista: la càmera en mà del reporter protagonista que es mou a un ritme trepidant seguint els personatges amb plans foscos i confusos en moltes ocasions. Es genera tensió, angoixa i pànic a través del realisme que li confereix el fals documental a la terrorífica epidèmia creada per Jaume Balagueró i Paco Plaza, la estètica de reportatge de televisió i una recurrent absència de llum que recorda a les gravacions del Dogma 95. Òbviament hi ha efectes especials, filtres i altres característiques diferencials, però la manca d’il·luminació artificial i la reivindicació de rodar càmera en mà van ser trets claus d’aquest moviment cinematogràfic.
També cap destacar els personatges que integren la comunitat de veïns i que fan referència als estereotips de l’humor costumbrista espanyol. Confereixen veracitat a la narració amb uns perfils que son fàcilment identificables pel públic al temps que es deixa entreveure un aire de parodia del clàssic veïnat barceloní: el matrimoni de yayos, la Mari Carmen i la família de xinesos. De la mateixa manera, la veracitat de la cinta augmenta gràcies al treball d’actors poc reconeguts o famosos i al paper de Manuela Velasco com a Àngela, ja que la seva cara ens sonava de veure-la com a presentadora de “Los 40 principales TV”.

Tensió in crescendo.
Aquestes van ser algunes de les reaccions del públic que va veure la preestrena de la pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Sitges:


Tres moments que acceleren el ritme de la narració, incrementen l’angoixa i creen un clima d’incertesa per als espectadors:
  1. Després d’escapar d’un atac dels veïns-zombis l’edifici es queda de forma sobtada sense llum elèctrica. Pablo encén la llum de la càmera en el moment just per gravar com una infectada se’ls acosta per envestir-los. A partir d’aquí només es grava amb la il·luminació provinent de la càmera i el clima de terror s’accentua.
  2. Mentre els dos protagonistes investiguen al pis de l’àtic de l’edifici, un nen infectat amb el virus es llença sobre en Pablo i trenca la llum de la càmera deixant als personatges completament a les fosques. Les següents imatges que veurem son amb el mode de visió nocturna que Pablo activa en la càmera.
  3. Una zombi monstruosament prima ataca al reporter protagonista i el mata. L’Àngela recull la càmera però també és atacada i cau a terra. La pel·lícula acaba amb un pla on la reportera s’apropa a ran de sòl cap a l’objectiu, s’escolta un crit i una força invisible l’arrossega en sentit contrari a la càmera cap a l’obscuritat.
[Rec] revoluciona el terror mundial.
En definitiva, [Rec] va ser una agradable sorpresa pels fans del cinema de terror. Una peça innovadora i original que va rebre al Festival Internacional de Cinema de Sitges els premis de Millor Director (Jaume Balagueró i Paco Plaza), Millor Actriu (Manuela Velasco), el Gran Premi del Públic a la Millor Pel·lícula i el Premi de la Crítica José Luís Guarner.
A més als Premis Goya del mateix any (2007) Manuela Velasco va rebre el Goya a Millor Actriu Revelació i David Gallart el Goya al Millor Muntatge.
La trajectòria de [Rec] no es va limitar al territori espanyol sinó que va conquistar Europa i va batre el rècord de taquilla a Hong-Kong amb 64.000 espectadors, un fet molt important tenint en compte que el cinema occidental de terror no acostuma a tenir gaire èxit a Xina.
Als Estats Units no es van conformar amb la cinta original i John Erick Dowdle va dirigir el remake que va rebre per títol “Quarantine”.

Sandra Gómez López.

7 comentaris:

  1. Reconec que no sóc gens fan de les pel•lícules de terror ni de cap mena de format de terror, però fa un any em van fer veure Rec i, efectivament, ho vaig passar bastant malament. De fet, més que veure la pel•lícula, la vaig intuir perquè no era capaç de mirar tot el temps la pantalla.
    De totes formes, reconec amb el poc que vaig veure que la manera com es va rodar i tots els trets estilístics que ha comentat la Sandra, la converteixen en una pel•lícula molt innovadora en format i animo a qui no tingui aquesta perspectiva del terror com jo, a què la vegi.

    ResponElimina
  2. A mi la primera pel·lícula em va agradar molt, la segona part estava bé (tot i que ja sabies la temàtica) i la tercera, que succeeix en un espai diferent i també la tècnica de gravació és més "típica", em va semblar més repetitiva.
    No obstant, el fet que la càmera es vagi movent per fer posar a l'espectador en la pell del qui està vivint la història (com a la pel·lícula El projecte de la bruixa de Blair) és molt encertat.

    ResponElimina
  3. A mi REC em sembla de les 10 millors películes del cinema espanyol la passada dècada. Càmara en mà, però cuidant cada petit detall, treballa força bé els conceptes. No diria que va revolucionar el terror mundial tenint "La Bruja de Blair", però crec que REC li va donar prestigi a un génere que trobo que s'ha desinflat a Occident els últims anys. La resta de films, però, van resultar un despropósit rere un altre.

    ResponElimina
  4. Des del meu punt de vista, crec que es una pel·lícula molt ben aconseguida, ja que fan sentir a l'espectador dins de la pell del actor oa c triu que esta vivin la història; sobretot penso, que ho vna acanseguir molt en la primera que van treure, ja que era la novetat en aquell momennt. Tot i així, crec que les altres dues pel·licules també aconsegueixen la mateixa sensació, però ja no és una noveta, i a més a més, les podriem considerar més típiques, pel que fa a la narració. Crec que en el seu moment va arribar a les espectatives que esperava, i que ha d'estar considerada entre una de les millors pel·lícules espanyoles.

    ResponElimina
  5. Esperem que en Jaume Balagueró dignifiqui el final de la saga... La primera, per mi, és ja una peli de culte...

    ResponElimina
  6. Dec ser de les poques que va com el món al revés. Vaig veure REC3, les altres no he tingut el plaer, però si la primera era tant bona com dieu, ha desemerescut molt. Sóc molt puruga i fins i tot vaig riure amb la trama zombie de la boda...

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.