“Caçador de bolets” es un programa que se emite en TV3 cada jueves
en prime time, 21:50 horas y esta ha
sido una de las claves para su éxito. El programa se emite durante la temporada
de recolección de setas y las semanas posteriores, es decir, desde octubre
hasta diciembre. Su primera emisión fue el 5 de octubre de 2004 y actualmente
todavía lo podemos ver en la programación de la cadena. Este programa nace
gracias a las líneas estratégicas del Departament
de Nous Formats de la Televisió de Catalunya impulsado por Francesc
Escribano y Joan Úbeda. A partir del 2000 este departamento es dirigido por
Miquel García.
La temática de este formato esta
dentro del género divulgativo que introduce elementos de entretenimiento del docushow. Es una hibridación entre el
formato de reportaje y formato didáctico con toques de humor. El programa esta
conducido por la voz en off de Òscar Dalmau y no tiene presentador físico. Este
formato se basa en proporcionar información sobre el mundo de las setas como uno de sus principales objetivos.
En cada capítulo se exponen conocimientos sobre los distintos tipos de setas
que se pueden encontrar en Cataluña, dónde y cómo se pueden encontrar, cómo se
pueden localizar y reconocer y que formas distintas existen para cocinarlas.
Todo ello a través de expertos e invitados semanales que acompañan al “Caçadors de bolets” en sus salidas
al bosque.
Según un informe publicado en la
página web vertele.com el día 16 de diciembre de 2011 la televisión autonómica
TV3 tuvo un 15% de share y dentro de
la cadena “Caçadors de bolets” obtuvo
un 17.1% de share con 547.000 espectadores. Este dato si lo comparamos con el
16.9% de share que obtuvo el programa
Polònia, un formato consolidado y de
gran aceptación por parte de los espectadores catalanes, muestra el éxito del
programa.
Desde el Departament de Nous Formats de la Televisió de Catalunya se ha
tratado de impulsar este formato adaptándolo a otra temática. El resultado ha
sido “Caçadors de paraules” que no ha
conseguido atraer la atención del público con el mismo éxito que su predecesor.
La televisión autonómica de Aragón ha adaptado este formato al castellano que se
emite con el nombre de “cazadores de
setas”.
“Caçadors
de bolets” se ha convertido en un referente de la cadena catalana. Ha
sabido adaptarse a una de las costumbres y tradiciones más arraigadas de la
zona como es la de recoger setas. Gracias a su faceta divulgativa, a la apuesta
fresca y dinámica conmuchas dosis de
humor y a los conocimientos que ofrecen los expertos han conseguido consolidar
el formato como un clásico de la programación otoñal de Cataluña.
En el siguiente enlace podréis ver,
gracias a la página web oficial del programa, la última emisión del programa:
Fa més de deu anys
que l’espectador va entrar en contacte amb els realitys gràcies a aquell
controvertit programa de televisió anomenat “Gran Hermano”. Aquest, ja fou en
el seu moment l’ hereu espanyol de la versió estadunidenca i anglesa del “Big
Brother”. Des de llavors, i degut a què l’èxit de “Gran Hermano” va ser extraordinàri,
els productors i les cadenes televisives han descobert el nou filó d’or en
aquest format televisiu. Els tv realitys tenen elevats índex d’audiència ja que milers d’espectadors s’asseuen davant de la pantalla per observar la vida de
desconeguts, d’ individus de característiques o intel·ligència si més no
discutibles, en un laboratori televisiu. Bàsicament ens provoca plaer poder veure des duna perspectiva privilegiada i externa, totes les seves
picabarralles, plors, relacions, i aventures vàries.
A partir d’aquesta idea,
la de televisar la vida d’un grup de personatges pintorescos, s’han creat
altres desenes de variants: en granges, mansions, en illes desertes, en busos,
amb famosos... I quan més sòrdida és la idea i la gent que hi participa, més
audiència genera. És justament d’aquesta premissa, d’on sorgeix el nou i
revolucionari reallity “Gandía Shore”.
El programa Gandía Shore, produït en col · laboració amb Magnolia TV –mítica productora de T5- ,
va arribar a la graella el passat mes d'octubre convertint-se en la millor
estrena de la història de MTV Espanya, i en el millor debut de la TDT des de
l'apagada analògica de l'any 2010.
Però de què va el
programa que ha trencat i revolucionat els esquemes dels docu-reality? Gandía Shore és l’emissió, en 11
capítols, de les gravacions realitzades durant 30 dies de vacances estiuenques a la localitat llevantina de Gandía, a un grup de 8 joves “ni-nis”,
obsessionats pel culte al cos i amants de la festa i el “desfase".
El gran xalet amb
piscina on passen aquest mes de vacances, ràpidament es converteix en la seu de
les seves festes, i en un niu d’amor per a “rollets” i altres històries amoroses. Les
diverses discoteques i pubs de la ciutat, són l’escenari per a la desinhibició
d’elles i el lloc idoni per a la “pesca” femenina per a ells.
També hi haun xiringuito on, suposadament, 'treballen' i que més que res,serveix per veure com passen les ressaques. Bàsicament, he deduït que és la 'putadeta' que els fa la productora per tenir-los a cos de reis i intentar demostrar, en un intent frustat, que són capaços de dedicar unes poques hores al dia a fer quelcom de profit durant aquestes 4 setmanes de gravacions. En definitiva, un còctel explosiu de sexe, drogues i rock and roll on s'hi afegeixen extensions, quilos de maquillatge, obsessió per la musculatura, i un vocabulari tant característic com “tete”, “nano”, “sabes?”, “flipas”, i un llarg etcètera.
Durant els 6 episodis, fins ara emesos, hem vist de tot: baralles, borratxeres, caigudes, sexe… I em pregunto, què més ens pot quedar per veure. Sembla ser que aquests nois i noies, sortits de “chonilandia”, no tenen límits, vergonya o dignitat. Però són també ells i les seves aventures , les que fan que Gandía tingui un índex d’audiència reveladors i que els seus protagonistes i pàgines d’internet siguin trending tòpics a la xarxes socials.
La versió espanyola de Jersey Shore (EUA) podria seguir els seus passos del format original. Jersey Shore compta ja amb 6 temporades, gravades a italià i estats units, i dos spin-offs, “Pauly-D” i “Jwow & Snookie”. Més tard arribaria Geordie Shore, la versió britànica que ha rodat una de les seves temporades a Mallorca i que ha tingut tant o més èxit que l'edició americana.
Actualment i després
de més d'un mes i mig en antena, Gandía Shore arriba al seu equador com un dels
programes estrella (en quan a share) de la temporada, i un dels que més rebombori ha aixecat.
De fet, i tal i com ja va
ocorre amb els participants dels altres formats realitys, el grup de nois i
noies que hi participen estan convertint-se en una mena de star-system forçapeculiar, amb seguidors, club de fans, “bolos” i actes en els que aparèixer i, de pas, guanyar-se uns quants billets més. La
bona vida, tu!
Precisament els vuit
protagonistes de Gandia Shore-Ylenia, Core, Gata, Arantxa, Labrador,
Clavelito, Abraham i Esteban- van viatjar fa alguns setmanes a Frankfurt, conjuntament amb els de Geordie Shore, per
viure en primera persona la 19 edició dels MTV Europe Music Awards, tota una
mostra de la repercussió que està tenint el programa.
Malgrat aaquest evident èxit meidàtic, la
pluja de crítiques ciudadanes que se'ls fa a aquest tipus de programes, i en concret a
Gandía Shore, és incessant. Molta gent coincideix en que es dóna un mal exemple
de com gaudir de la vida amb hàbits i costums no massa recomanables, sobretot
pensant en la part de l'audiència més influenciable, és a dir, els adolescents. De fet coincideixo que el “perill” d’aquests docu- realitys és que aquests protoactors, les seves
actituds, étiques i maneres, puguin calar en el públic més jove com un model
de vida "normal, divertit i exitós". Tanmateix, trobo que l’audiència ha d’entendre que això és una mescla híbrida entre ficció i entreteniment amb tocs de realisme, i que s’ha de mirar el programa amb certa distància. És a dir, s’ha de concebre Gandía com un show televisu, en el qual els protagonistes són molt conscients que es troben exposats a la càmara i que el grau d'atenció mediàtica depèn dels seus actes.
Però més enllà del que es veu a simple vista, cal anar una mica més enllà. Potser alguns podrien opinar que tot això no és real, que el nois fan un paper o que existeix un guió; i raó no els falta, ja que la majoria de les situacions són tant inverosímils, surrealistes o estrafolàries que costen de creure. Però per altra banda, el jovent d’avui coneix aquest prototip de noi i de noia, i sap que existeix, que n’hi ha pels carrers i que són així, o tenen comportaments, vocabulari i actituds molt similars., la qual cosa, és bastant lamentable.
Als més joves els diria que per una banda considero que no és res greu, preocupant, ni dolent, sortir de festa, ballar, beure (amb moderació), passar-s'ho bé, conèixer gent, gaudir de la sexualitat... Però els diria també, que tinguessin molt en compte que l’estil d'oci, diversió i relacions interpersonals que es ven des del programa és bastant deplorable. Més que res perquè està basat en el llibertinatge, el consum en excés d'alcohol, la falta d'educació i modals, la irresponsabilitat, i un llarg etcètera que no ajuda. Cal que entenguin que el fet que hi hagi una part de
la població jove que actua com aquests nois, no significa que aquesta situació sigui
acceptable o corrent.
Aquest és el
punt negre del programa: pateix de falta de moral, dignitat i
ètica. De fet, és un conjunt tant explosiu, que l’ajuntament de Gandía va
intentar prohibir en el seu moment, que la productora pogués utilitzar el nom
per al programa; això sí, sense massa èxit.
Jo admeto que
segueixo el programa i que gaudeixo, ric i al·lucino a parts iguals amb cada
capítol. Com a programa d’entreteniment, és un producte que aconsegueix agafar
el toc d’humor i drama suficient per a crear trames que enganxin a l’espectador. A més, i ja ho he dit, les
característiques dels personatges que hi apareixen fan que no et vulguis perdre
cap capítol per descobrir fins on són capaços d’arribar.
SegonsLaura Abril, vicepresidenta editorial
de MTV España, Gandía Shore "no pretén ser un referent per a la joventut,
sinó un reflex d’un grup determinat d’aquesta franja”.I aquesta podria ser la clau
del seu èxit, la doble visió o perspectiva que se’n genera.
Per una banda, aquells que s’hi senten
identificats, gaudeixen veient les aventures dels que podrien ser perfectament,
els seus companys de “farres” i nits festivo-lúdiques. Als altres, que no ens considerem similars a
ells ens costa
reconèixer públicament que -com diria aquella pel·lícula- 'en ocasiones veo Gandía Shore'.
Jo reconec que n’hi
ha molts que no som com els Gandía, però que ens entreté veure’ls. A més, ens
agrada poder criticar i riure d’aquest tipus programa que mostra un tipus de
jove que acostumem a trobar perfectament
pels centres comercials, a les discoteques, o les portes dels
instituts.
En definitiva: sigui
pel motiu que sigui, sigui referent o reflex de la joventut d’avui en dia, el
programa ha tingut tanta acollida i audiència que ja s’ha anunciat una segona
temporada.
A aquells que encara desconeixeu el què és Gandía Shore o no heu
vist mai el programa, sapigueu que segurament sereu dels pocs que us heu
resistit i això, o bé us converteix en una espècie en perill d’extinció, o bé -com diren alguns- esteu desfasats de l’actualitat televisiva. Si us decidiu, a la web del programa es
publiquen setmanalment els capítols emesos fins al moment. I ja finalment, un
consell: sigui per curiositat o per convicció, si sou o sereu espectadors de
Gandía Shore, recordeu de prendre-us-el ni més ni menys que com el veig jo: un programa d’humor.
dijous, 22 de novembre del 2012
Documenta que algo queda!
El género documental está cada vez más vivo. Será difícil
que llegue a las salas comerciales con la fuerza de los “Feature Films”, pero cada vez está más
presente en los circuitos alternativos y no tan alternativos. No hay gran
festival que no incluya documentales. Incluso en las secciones llamadas
importantes. La pasada edición del Festival de San Sebastián destacó por la
gran cantidad de documentales en muchas secciones.
Los Invencibles, estrenada a San Sebastián
Pero es en festivales más modestos donde el género
documental demuestra su gran potencial. La edición especial del Festival
Internacional de Cinema de Tarragona, el REC, de este año ha sido una prueba de
ello. Una edición tan especial que ha estado más cerca de desaparecer de lo que
nos parece razonable a todos los que nos gusta un cine diferente.
Como si hubiese sido premeditado, el REC de este año se ha
dedicado a Islandia. La crisis, que casi nos deja sin el REC, es la
protagonista principal del cine islandés que hemos podido ver esta ésta
edición. El primer largometraje documental GodBless Iceland, proyectado en
el Auditorio de la Fundació Caixa Tarragona, habla de cómo Islandia afrontó la
grave crisis económica que acabó llevando al juzgado a la clase política y
financiera del país. Nos aseguró la organización del REC que la elección del
lugar de proyección fue una casualidad.
La selección de largometrajes islandeses siguió con Gnarr. También en este film está la
crisis como transfondo, no es el protagonista principal, pero es el
desencadenante de la situación. Se mezclan en este documental las modalidades
de observación y la expositiva para realizar una crítica de la sociedad
islandesa, transpolable a cualquier sociedad occidental actual, y como de
vulnerable resulta ser.
Los otros dos documentales de Islandia hablan de música,
pero desde un punto de vista difícilmente más opuesto. Las dos son propuestas, en apariencia
muy simples y que hablan de música y ahí se acaba todo el parecido. En Backyard
aparece una selección de grupos musicales de renombre internacional. Un chico
decide montar unos conciertos en el patio de atrás de su casa, y de ahí el
título del documental, con sus amigos que resultan ser bandas como FM Belfast,
MUM, RetroStefson y Sin Fang Bous. El resultado es un homenaje a los
documentales musicales de realización sencilla y fresca. Como es de imaginar,
la música es la parte fundamental, pero también nos podemos hacer una idea de
la vida de la juventud islandesa con esta producción.
El caso más curioso es GrandmaLo Fi. Una mujer de 70 años decide hacer música. Este documental, con
material actual y Found Footage, es
el homenaje que le dedican a la nueva artista sus admiradores también artistas.
La quinta y última aportación del cine islandés al REC ha
sido una película de animación que nada ha tenido que ver con el género
documental.
La aportación islandesa ha sido la más destacada, pero no
han sido los únicos documentales que se han proyectado. Destaca Searching for Sugar Man. Una
coproducción sueca y británica, también musical centrada en el músico
estadounidense Rodriguez, Sugar Man para sus fans. Una búsqueda física y a la
vez descubrimiento del personaje que nos mantiene en suspense con un giro
inesperado que reescribe la historia.
Las producciones documentales españolas han sido Sègula, el futur de les terres de l’Ebre
y Mapa. La primera hace un
diagnostico de la situación socioeconómica y medioambiental de las Terres de
l’Ebre, dando voz a sus habitantes. Mapa ha sido la ganadora del festival y
también la obra más personal. Narrada en primera persona, explica un viaje a la
India del director del documental. Los giros y las alusiones explicitas al
mundo audiovisual desde dentro y desde fuera.
Los documentales que hemos visto en esta edición del REC,
por su variedad en cuanto a temática y realización, son una muestra de lo vivo
que está el género y de la capacidad para reflejar las inquietudes sociales de
una manera fresca y próxima. Las nuevas tecnologías para la realización
audiovisual hace que el coste económico permita a cualquier realizador utilizar
este género, ya más asequible que la ficción y el formato ideal para la denuncia social y la reivindicación.
En un mes de novembre tant electoral com el que estem vivint, primer amb les eleccions a la presidència dels Estats Units i aquest proper diumenge amb les eleccions al Parlament de Catalunya, no és d'estranyar que us presenti un producte sobre política: el documental 'Barack Obama: camino hacia el cambio', dirigit i guionitzat per Amy Rice i Alicia Sams.
El recentment reelegit president dels Estats Units va donar-se a conèixer a l'opinió pública amb el seu discurs a la Convenció Demòcrat de l'any 2004 i el seu nom va començar a sonar com a presidenciable el 2006, any en que les directores van iniciar el seu seguiment de l'aleshores senador per Illinois. La cinta va ser produïda inicialment per Class 5 Films, mentre que una vegada va confirmar-se la victòria d'Obama el documental va ser adquirit per HBO, que no només aposta per les sèries, sinó que també ho fa pels documentals, tot i que aquí no ens ha arribat gaire mostra d'aquest gènere de la cadena americana per cable. A Espanya va ser emés per Televisió Espanyola a través de La 1, tot i que també es pot trobar fàcilment per internet.
El documental fa un repàs de gairebé dos anys a la trajectòria de Barack Obama des de les eleccions legislatives del 2006, quan el seu nom va començar a sonar com a candidat a la presidència, fins a la seva elecció com a president l'històrica jornada del 4 de novembre del 2008. Rice i Sams van seguir durant mesos la campanya electoral d'Obama, primer en les primàries del partit Demòcrat i posteriorment en la campanya per la presidència davant el republicà John McCain.
La primera part del documental centra la seva atenció en el Caucus d'Iowa, el primer dels demòcrates i que va catapultar Obama en la carrera presidencial gràcies a la seva victòria. Posteriorment, es fa un repàs a la lluita entre Barack Obama i Hillary Clinton als diferents Caucus de New Hampshire, Indiana, Kansas, Ohio, Dakota del Nord o Illinois, entre altres, fins arribar a la Convenció Demòcrata de Denver a finals dels mes d'agost del 2008, on va ser nominat candidat a la presidència. La darrera part de la cinta se centra en la campanya presidencial d'Obama davant John McCain.
Pels amants de la política americana, entre els que m'incloc, és un documental molt recomanable que presenta de forma conjunta aspectes més públics de la política americana com mítings, discursos o debats, així com altres aspectes més desconeguts com les oficines de campanya, testimonis de voluntaris, ciutadans i votants, o converses amb els col·laboradors més propers de Barack Obama com David Axelrod, David Plouffe, Robert Gibbs o John Favreau, així com escenes familiars amb la seva dona, Michelle Obama, o les seves filles.
Tota una perla amagada dintre del gran teixit de sèries actuals, Friday Night Lights (FNL, en endavant) és un drama per a tota la família que desborda sentiments en la
seva narració i demana la participació empàtica del públic perquè el seu discurs
es dirigeix principalment a les emocions de l’espectador.
¿Però com aconsegueix transmetre aquestes emocions? ¿Quins són els
principals missatges? A continuació, oferim algunes lectures personals:
FNL és una sèrie de futbol americà. Bé, és molt més. La sèrie gira al
voltant de tres escenaris principals, ambientats en aquest esport: la escola,
l’equip de futbol i la casa com a reflex de la unitat familiar tradicional als
Estats Units. El centre de la narració està format per l’entrenador de l’equip
del poble, Eric ‘Coach’Taylor (Kyle
Chandler), i la seva dona, Tami
Taylor (Connie Britton). Aquest matrimoni és qui vertebra i ordena la història,
dividida en nuclis familiars d’un repartiment col·lectiu, sovint
desestructurats i víctimes de problemàtiques socials pròpies del context.
El show és un fris de l’Amèrica
profunda, que parteix dels arquetips de Texas (com un autèntic leitmotiv a l’univers
de la sèrie, el Texas forever), entre
la decadència social d’una societat agrària i empobrida, i les glòries
esportives d’un equip de futbol, instal·lat en una crisi nostàlgica, enyorant
els passats anys de glòria. Des d’aquest punt de partida, els personatges van
desplegant la seva dimensió, van incorporant experiències que conformen un
creixement íntim dintre de la història, perquè la caracterització d’aquests no
és mai plana: sempre hi ha un aprenentatge, una millora producte de la lluita i
l’esforç.
Estructura narrativa
L’engranatge narratiu comença en aquesta doble font de conflictes generats al
poble (fictici) de Dillon: l’equip,
les penes i les glòries de l’esport i les desigualtats socials d’un sistema que
genera desfavorits. Som al costat dels pobres, dels que menys tenen, especialment
en aquestes zones agràries fora de les grans concentracions de població
modernes on només el sector primari sustenta l'economia.
L’esport agafa una dimensió
mediàtica fonamental en la vida pública del poble: un equip d’institut es
representa a la vida pública dels protagonistes com un autèntic equip
professional on la ràdio local, la televisió i els debats del carrer parlen sempre
del mateix, del partit del Friday Night.
El futbol té una importància capital en la vida social del poble.
El significat de l'esport és més que simbòlic, alienant: per les vides grises dels personatges del poble, amb uns treballs avorrits i mal pagats (si és que en tenen) i unes esperances de futur truncades, aquest esport, tan tradicional al nord del continent americà, els ofereix una vida de realització dels seus èxits que mai podran experimentar en primera persona a la seva vida.
En canvi, els jugadors
de l’equip representen l’american way of
life. Són joves, plens de somnis e
il·lusions. Veuen en la universitat o en el futbol professional un punt de fuga
al determinisme del poble, empobrit i petrificat en els valors socials antics,
allunyat de la vida contemporània i pròspera de la ciutat. La frustració del
públic d’edat mitjana confronta amb uns jugadors que són els herois prematurs d’una
societat que volen evitar.
El valor de la família
El tarannà ideològic de la sèrie descriu i reprodueix un model de família
tradicional americà en la seva versió més genuïna: matrimoni heterosexual,
blanc i catòlic, envoltat d’uns personatges més desfavorits socialment. La
sèrie promou aquest tipus de família a la que contraposa altres models
alternatius provocats per les problemàtiques socials típiques de la perifèria
americana.
Entre d’altres, són presents el treball precari, el consum de drogues, les famílies
desestructurades o sense membres parentius (el pare militar a la guerra o les parelles
divorciades), el desnonament, la manca d’un futur digne o simplement la absència d’un present pròsper.
Es perfilen els valors de la família clàssica com a vehicle d’una societat més
estructurada i equilibrada, executats per aquesta parella, clau en el paper
educador durant el període adolescent de molts personatges que troben el seu
lloc al món gràcies a la intervenció dels Taylor en les seves vides.
Així les coses, la funció pedagògica i educativa vers la resta de la
societat del poble dels dos personatges centrals és clara: el ‘Coach’ respecte als nois que formen l’equip
de futbol; i la Tami quant als joves que són a l’institut i comencen a pensar en el seu futur.
Les armes dels Taylor
En aquest pla, trobem les dificultats personals e íntimes dels personatges,
com la incomunicació, l’aïllament o la soledat en les parelles o en l’educació
dels joves, i fins i tot en la mateixa parella protagonista, fet que afegeix un
punt de realisme a l’entramat coral dels personatges. A aquesta fredor es contraposa l’amor com un dels motors que salva
les trames de la sèrie.
És també molt important a la sèrie com s’expliquen les coses: en el
significat del silenci, de la mirada, hi ha una càmera desenfocada, nerviosa i
sense trípode –tot un valor tècnic innovador—, que aporta (i abarateix costos de
producció) realisme amb l’allunyament de l’estudi de gravació, del plató. Unit
a la força espontània d’uns diàlegs improvisats pels actors en les escenes (es
suggeria el que havien de dir, no hi havia un guió tancat) es configura un
escenari fresc que ratlla, en ocasions, el fals documental.
Tornant a les emocions, que són el veritable motor de la sèrie, els valors
com la comunicació, l’esforç personal, la lluita, la comprensió de l’altre o
l’empatia amb els seus sentiments, l’aprenentatge constant durant també l’etapa
adulta, la importància de la seguretat i l’autoestima, i d’altres vinculats a
l’amor, tan parental com de parella, hi són presents en el desenllaç dels
conflictes. Molt d’ells en personatges adolescents, tot i que també en persones
adultes que arrosseguen problemes i que també aprenen a redirigir la seva vida.
Així, una vegada darrere l’altra, veiem com els personatges són el pur reflex
de la muntanya russa de la vida: lluiten dur pels seus somnis, però no sempre aconsegueixen
el que esperen. La derrota hi és present per ensenyar-los que, de vegades, és imprescindible,
perquè aporta una perspectiva diferent, analítica, més pròxima al treball i a
la superació diària que el conformisme de la victòria.
Com un exemple, introduïm un fragment d’una de les xerrades de l’entrenador
Taylor al seu equip, segurament després d’alguna derrota important, just el
moment de fer balanç i extreure’n els valors humans positius que no sempre són
presents a l’èxit:
"Todo hombre en algún punto de su vida va a perder una batalla. Va a pelear y va a perder. Pero lo que le hace un en mitad de esta batalla es que no se pierda a sí mismo. Este juego no ha terminado. Esta batalla no ha terminado" (Yes, sir!)
Tot i així, la èpica –recurs recurrent en el guió—apareix constantment. L’inici
de qualsevol conflicte és enrevessat (partits de futbol que l’equip
protagonista comença per darrere en el marcador, però que acaba amb una
remuntada històrica) i poc a poc, oscil·la, amb un punt d’idealisme ensucrat en
la majoria dels casos, cap a un final feliç clàssic dels drames familiars.
Aquest és el mecanisme bàsic de les històries colpidores de FNL: una
història de superació constant, de reptes, feta de victòries, esportives o
personals; i algunes derrotes o
desgràcies humanes amargues. Però, sobretot, en destaca la importància de continuar
caminant amb treball, il·lusió i el cap ben alt. Clear eyes, full hearts, Can’tlose!
Hi ha bèsties tranquil·les i
bèsties violentes. Però segons la direcció de TVC, el contingut de Bestiari
il·lustrat del segon capítol d'aquesta temporada, va ser especialment violent,
fins al punt d'acceptar la dimissió de la directora del programa i de censurar
el programa fins el proper 2013. Estem davant una nova proposta de llei de llibertat
d'expressió o és que les retallades en cultura van més enllà de les
econòmiques?
Dues bèsties, molt bèsties (Jair i Bibiana)
Des del passat 9 d'octubre les coses al Canal 33 han canviat i força. Un gir a la graella televisiva de la Televisió de Catalunya i un canvi de moneda considerable:Bestiari Il·lustratsubstituït perLa Fàbrica d'en Jimmy. Evidentment, és una moneda més que devaluada. I és que, personalment, no tinc res en contra d'en Jimmy, però si que tinc coses a dir del "crit a l'aire" que han fet la majoria de mitjans de comunicació de l'estat espanyol, de l'Audiència Nacional, així com del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) i, sentint-ho una mica, de TV3.
Els fets que motiven aquesta entrada al blog, són principalment per la censura que ha rebut el capítol en qüestió. Sota el títol "Paraules que maten", el programa presenta el periodista i guionista Jair Domínguez que comparteix la seva opinió sobre quatre personatges del món socio-polític i econòmic, com són Salvador Sostres, el rei Joan Carles I, Fèlix Millet i el príncep Carles d'Anglaterra. Per seguir en la línia de programa transgresor i contracultural, la Bibiana Ballbé li prepara al Jair Domínquez un camp de tir enmig d'un bosc amb les caricatures de les quatre "santíssimes" figures, per tal que dispari a qui li faci més ràbia, tot sempre amb un toc de sarcasme, d'ironía i d'autocrítica per part de l'entrevistat així com de l'entrevistadora. Les imatges resultants, i certament sangants, d'aquesta escena van conmoure la sensibilitat dels alts càrregs. Tan és la revolta que va causar, que Mai Balaguer va dimitir l'endemà de l'emissió. Jair Domínguez, es va convertir en portada a El Mundo i Intereconomía el va batejar com "un subnormal a tiempo completo".
Jair "obrint foc"
Abans
però, de dir el què penso, situem-nos en el mapa.Bestiari Il·lustratés una ruta per la cultura i
contracultura de diferents personatges o "bèsties" del panorama
català, ja sigui en periodisme, en música, en dansa, en literatura, etc.
Dirigit per Mai Balaguer i presentat per Bibiana Ballbé, és un format que se
sosté per unes entrevistes fora de context, tant pel contingut en sí mateix de
l'entrevista com per l'espai on es realitzen, ja que descontextualitza per
complet als protagonistes. Planteja una manera ben diferent de conèixer a aquests
animals de la cultura catalana des d'un altre vessant que no sigui la seva.
Sincerament, sempre he cregut que era un dels millors programes innovadors i a
la vegada transgresors que oferia la graella de TV3 en el seu Canal 33. Ara
ja sabem de què va aquest zoològic cultural català.
Les caricatures
Però jo em pregunto: si
és un espai cultural, que s'emet en un canal cultural, que pretén parlar de
cultura, i en el capítol "Paraules que maten" no reflexa més que el
món literari de Jair Domínguez (ja sigui pels seus guions o llibres) perquè
s'ha de censurar? Entre ella i el Jair Domínguez hi ha una conversa natural de la opinió que aquest segon té dels personatges caricaturitzats. L'objectiu és saber a quin d'aquests personatges odia més el Jair. Per tal de materialitzar la seva tendència apolítica, disposen unes armes, la simulació d'uns trets, i les gotes de sang per reivindicar el discurs de l'entrevistat. Considero que el
tractament de contingut que fa la Bibiana Ballbé durant l'entrevista, conté cert caràcter agressiu per l'ús físic d'armes i la sang, però ho fa amb sentit crític i sobre tot d'humor. No podem oblidar que al cap i a la fi és ficció, buscada, però ficció.
Puc entendre que hagi
pogut afectar la sensibilitat d'alguns, però al cap i a la fi és un tractament diferent
i refrescant. Cada capitol emès de Bestiari il·lustrat s'ha adaptat al caràcter
i personalitat dels entrevistats. D'això se'n diu tenir capacitat d'adaptació, equilibrei emocional i
sensibilitat. Creieu realment que tenint aquesta sensibilitat i capacitat
crítiques, buscaven suscitar en "Paraules que maten" tanta
controvèrsia entorn a la violència? Jo diría que tot girava entorn a l'opinió
del personatge, amb la finalitat de generar debat. De sorprendre i provocar el
públic amb un punt de vista reivindicatiu. I sí, ho van aconseguir.
Jair i Bibiana decidint a qui disparen
D'altra banda, si la
directora del programa ha dimitit enlloc de demanar disculpes per les imatges
emeses, legitima fermament la seva opinió i defensa el seu programa fins al
final, així com el capítol. On hi ha altres
programes culturals o contraculturals que apostin fort pel debat, la provocació
i les opinions pròpies? És que la televisió pública ha de girar també només entorn a l'entreteniment? Bestiari il·lustrat, va fer un ús exagerat de les armes, és cert. Però els valors que hi ha darrera de tot això són més transgressors i rebeladors. I, sincerament, la censura d'aquest capítol ha ajudat a reafirmar el paper de la cultura en els mitjans.
El segell de casa de
TVC va lamentar profundament el capitol emès el passat 9 d'octubre explicant en la sevacarta
d'Atenció a l'Audiènciaque
"atempten contra els principis ètics i democràtics que regeixen els seus
programes i canals i rebutja qualsevol al·lusió a la violència". Es
disculpen tot dient que aquestes imatges "hagin pogut ferir la
sensibilitat de les persones i institucions al·ludides". I no és poc
sensible emetre imatges de morts al TN migdia? O notícies que
expliquen com la gent s'indigna o es suïcida perquè per culpa de polítics
corruptes i d'entitats bancàries no poden fer front al seu dia a dia? Hi ha
moltes formes de violència, i el tractament del contingut en aquest capítol
acarona la frontera entre allò violent i el sentit poc crític que a vegades tenim les persones.
Frame caricatura ensanguentada
Per tancar aquesta participació en el blog pregunto: si existeix una mínima llibertat d'expressió i un petit interés per la cultura,
quin sentit té que un programa cultural com aquest hagi de ser censurat?
