Gandía Shore : un programa d'humor?

Gandía Shore : un programa d'humor?

Per Yasmina Armesto

Fa més de deu anys que l’espectador va entrar en contacte amb els realitys gràcies a aquell controvertit programa de televisió anomenat “Gran Hermano”. Aquest, ja  fou  en el seu moment l’ hereu espanyol de la versió estadunidenca i anglesa del “Big Brother”. 

Des de llavors, i degut a què l’èxit de “Gran Hermano” va ser extraordinàri, els productors i les cadenes televisives han descobert el nou filó d’or en aquest format televisiu. Els tv realitys tenen elevats índex d’audiència ja que milers d’espectadors s’asseuen davant de la pantalla per observar la vida de desconeguts, d’ individus de característiques o intel·ligència si més no discutibles, en un laboratori televisiu. Bàsicament ens provoca plaer poder veure des duna perspectiva privilegiada i externa, totes les seves picabarralles, plors, relacions, i aventures vàries.

A partir d’aquesta idea, la de televisar la vida d’un grup de personatges pintorescos, s’han creat altres desenes de variants: en granges, mansions, en illes desertes, en busos, amb famosos... I quan més sòrdida és la idea i la gent que hi participa, més audiència genera. És justament d’aquesta premissa,  d’on sorgeix el nou i revolucionari reallity “Gandía Shore”.

El programa Gandía Shore, produït en col · laboració amb Magnolia TV –mítica productora de T5- , va arribar a la graella el passat mes d'octubre convertint-se en la millor estrena de la història de MTV Espanya, i en el millor debut de la TDT des de l'apagada analògica de l'any 2010.

Però de què va el programa que ha trencat i revolucionat els esquemes dels docu-reality?  Gandía Shore és l’emissió, en 11 capítols, de les gravacions realitzades durant 30 dies de vacances estiuenques a la localitat llevantina de Gandía, a un grup de 8 joves “ni-nis”, obsessionats pel culte al cos i amants de la festa i el “desfase".

El gran xalet amb piscina on passen aquest mes de vacances, ràpidament es converteix en la seu de les seves festes, i en un niu d’amor per a  “rollets” i altres històries amoroses. Les diverses discoteques i pubs de la ciutat, són l’escenari per a la desinhibició d’elles i el lloc idoni per a la “pesca” femenina per a ells.

També hi haun xiringuito on, suposadament, 'treballen' i que més que res,serveix per veure com passen les ressaques. Bàsicament, he deduït que és la 'putadeta' que els fa la productora per tenir-los a cos de reis i intentar demostrar, en un intent frustat, que són capaços de dedicar unes poques hores al dia a fer quelcom de profit durant aquestes 4 setmanes de gravacions.

En definitiva, un còctel explosiu de sexe, drogues i rock and roll on s'hi afegeixen extensions, quilos de maquillatge, obsessió per la musculatura, i un vocabulari tant característic com “tete”, “nano”, “sabes?”, “flipas”, i un llarg etcètera.

Durant els 6 episodis, fins ara emesos, hem vist de tot: baralles, borratxeres, caigudes, sexe… I em pregunto, què més ens pot quedar per veure. Sembla ser que aquests nois i noies, sortits de “chonilandia”, no tenen límits, vergonya o dignitat. Però són també ells i les seves aventures , les que fan que Gandía tingui un índex d’audiència reveladors i que els seus protagonistes i pàgines d’internet siguin trending tòpics a la xarxes socials. 

La versió espanyola de Jersey Shore (EUA) podria seguir els seus passos del format original. Jersey Shore compta ja amb 6 temporades, gravades a italià i estats units, i dos spin-offs, “Pauly-D” i “Jwow & Snookie”. Més tard arribaria Geordie Shore, la versió britànica que ha rodat una de les seves temporades a Mallorca i que ha tingut tant o més èxit que l'edició americana.

Actualment i després de més d'un mes i mig en antena, Gandía Shore arriba al seu equador com un dels programes estrella (en quan a share) de la temporada, i un dels que més rebombori ha aixecat.

De fet, i tal i com ja va ocorre amb els participants dels altres formats realitys, el grup de nois i noies que hi participen estan convertint-se en una mena de star-system forçapeculiar, amb seguidors, club de fans, “bolos” i actes en els que aparèixer i, de pas, guanyar-se uns quants billets més. La bona vida, tu!

Precisament els vuit protagonistes de Gandia Shore-Ylenia, Core, Gata, Arantxa, Labrador, Clavelito, Abraham i Esteban- van viatjar fa alguns setmanes a Frankfurt, conjuntament amb els de Geordie Shore, per viure en primera persona la 19 edició dels MTV Europe Music Awards, tota una mostra de la repercussió que està tenint el programa.

Malgrat aaquest evident èxit meidàtic, la pluja de crítiques ciudadanes que se'ls fa a aquest tipus de programes, i en concret a Gandía Shore, és incessant. 

Molta gent coincideix en que es dóna un mal exemple de com gaudir de la vida amb hàbits i costums no massa recomanables, sobretot pensant en la part de l'audiència més influenciable, és a dir, els adolescents. 

De fet coincideixo que el “perill” d’aquests docu- realitys és que aquests protoactors, les seves actituds, étiques i maneres, puguin calar en el públic més jove com un model de vida "normal, divertit i exitós".

Tanmateix, trobo que l’audiència ha d’entendre que això és una mescla híbrida entre ficció i entreteniment amb tocs de realisme, i que s’ha de mirar el programa amb certa distància. És a dir, s’ha de concebre Gandía com un show televisu, en el qual els protagonistes són molt conscients  que es troben exposats a la càmara i que el grau d'atenció mediàtica depèn dels seus actes.


Però més enllà del que es veu a simple vista, cal anar una mica més enllà. Potser alguns podrien opinar que tot això no és real, que el nois fan un paper o que existeix un guió; i raó no els falta, ja que la majoria de les situacions són tant inverosímils, surrealistes o estrafolàries que costen de creure. Però per altra banda, el jovent d’avui coneix aquest prototip de noi i de noia, i sap que existeix, que n’hi ha pels carrers i que són així, o tenen comportaments, vocabulari i actituds molt similars., la qual cosa, és bastant lamentable.

Als més joves els diria que per una banda considero que no és res greu, preocupant, ni dolent, sortir de festa, ballar, beure (amb moderació), passar-s'ho bé, conèixer gent, gaudir de la sexualitat... Però els diria també, que tinguessin molt en compte que l’estil d'oci, diversió i relacions interpersonals que es ven des del programa és bastant deplorable. Més que res perquè està basat en el llibertinatge, el consum en excés d'alcohol, la falta d'educació i modals, la irresponsabilitat, i un llarg etcètera que no ajuda.

Cal que entenguin que el fet que hi hagi una part de la població jove que actua com aquests nois, no significa que aquesta situació sigui acceptable o corrent.  

Aquest  és el punt negre del programa: pateix de falta de moral, dignitat i ètica. De fet, és un conjunt tant explosiu, que l’ajuntament de Gandía va intentar prohibir en el seu moment, que la productora pogués utilitzar el nom per al programa; això sí, sense massa èxit.

Jo admeto que segueixo el programa i que gaudeixo, ric i al·lucino a parts iguals amb cada capítol. Com a programa d’entreteniment, és un producte que aconsegueix agafar el toc d’humor i drama suficient per a crear trames que enganxin a l’espectador. A més, i ja ho he dit,  les característiques dels personatges que hi apareixen fan que no et vulguis perdre cap capítol per descobrir fins on són capaços d’arribar.

Segons Laura Abril, vicepresidenta editorial de MTV España, Gandía Shore "no pretén ser un referent per a la joventut, sinó un reflex d’un grup determinat d’aquesta franja”.I aquesta podria ser la clau del seu èxit, la doble visió o perspectiva que se’n genera. 

Per una banda, aquells que s’hi senten identificats, gaudeixen veient les aventures dels que podrien ser perfectament, els seus companys de “farres” i nits festivo-lúdiques.

Als altres, que no ens considerem similars a ells ens costa reconèixer públicament que -com diria aquella pel·lícula- 'en ocasiones veo Gandía Shore'.

Jo reconec que n’hi ha molts que no som com els Gandía, però que ens entreté veure’ls. A més, ens agrada poder criticar i riure d’aquest tipus programa que mostra un tipus de jove que acostumem a trobar perfectament  pels centres comercials, a les discoteques, o les portes dels instituts. 

En definitiva: sigui pel motiu que sigui, sigui referent o reflex de la joventut d’avui en dia, el programa ha tingut tanta acollida i audiència que ja s’ha anunciat una segona temporada. 

A aquells que encara desconeixeu el què és Gandía Shore o no heu vist mai el programa, sapigueu que segurament sereu dels pocs que us heu resistit i això, o bé us converteix en una espècie en perill d’extinció, o bé -com diren alguns- esteu desfasats de l’actualitat televisiva. 

Si us decidiu, a la web del programa es publiquen setmanalment els capítols emesos fins al moment.

I ja finalment, un consell: sigui per curiositat o per convicció, si sou o sereu espectadors de Gandía Shore, recordeu de prendre-us-el ni més ni menys que com el veig jo: un programa d’humor.

Documenta que algo queda!

El género documental está cada vez más vivo. Será difícil que llegue a las salas comerciales con la fuerza de los “Feature Films”, pero cada vez está más presente en los circuitos alternativos y no tan alternativos. No hay gran festival que no incluya documentales. Incluso en las secciones llamadas importantes. La pasada edición del Festival de San Sebastián destacó por la gran cantidad de documentales en muchas secciones.

Los Invencibles, estrenada a San Sebastián

Pero es en festivales más modestos donde el género documental demuestra su gran potencial. La edición especial del Festival Internacional de Cinema de Tarragona, el REC, de este año ha sido una prueba de ello. Una edición tan especial que ha estado más cerca de desaparecer de lo que nos parece razonable a todos los que nos gusta un cine diferente.

Como si hubiese sido premeditado, el REC de este año se ha dedicado a Islandia. La crisis, que casi nos deja sin el REC, es la protagonista principal del cine islandés que hemos podido ver esta ésta edición. El primer largometraje documental GodBless Iceland,  proyectado en el Auditorio de la Fundació Caixa Tarragona, habla de cómo Islandia afrontó la grave crisis económica que acabó llevando al juzgado a la clase política y financiera del país. Nos aseguró la organización del REC que la elección del lugar de proyección fue una casualidad. 

La selección de largometrajes islandeses siguió con Gnarr. También en este film está la crisis como transfondo, no es el protagonista principal, pero es el desencadenante de la situación. Se mezclan en este documental las modalidades de observación y la expositiva para realizar una crítica de la sociedad islandesa, transpolable a cualquier sociedad occidental actual, y como de vulnerable resulta ser.

Los otros dos documentales de Islandia hablan de música, pero desde un punto de vista difícilmente más opuesto.  Las dos son propuestas, en apariencia muy simples y que hablan de música y ahí se acaba todo el parecido. En Backyard aparece una selección de grupos musicales de renombre internacional. Un chico decide montar unos conciertos en el patio de atrás de su casa, y de ahí el título del documental, con sus amigos que resultan ser bandas como FM Belfast, MUM, RetroStefson y Sin Fang Bous. El resultado es un homenaje a los documentales musicales de realización sencilla y fresca. Como es de imaginar, la música es la parte fundamental, pero también nos podemos hacer una idea de la vida de la juventud islandesa con esta producción.

El caso más curioso es GrandmaLo Fi. Una mujer de 70 años decide hacer música. Este documental, con material actual y Found Footage, es el homenaje que le dedican a la nueva artista sus admiradores también artistas.

La quinta y última aportación del cine islandés al REC ha sido una película de animación que nada ha tenido que ver con el género documental.

La aportación islandesa ha sido la más destacada, pero no han sido los únicos documentales que se han proyectado. Destaca Searching for Sugar Man. Una coproducción sueca y británica, también musical centrada en el músico estadounidense Rodriguez, Sugar Man para sus fans. Una búsqueda física y a la vez descubrimiento del personaje que nos mantiene en suspense con un giro inesperado que reescribe la historia.

Las producciones documentales españolas han sido Sègula, el futur de les terres de l’Ebre y Mapa. La primera hace un diagnostico de la situación socioeconómica y medioambiental de las Terres de l’Ebre, dando voz a sus habitantes. Mapa ha sido la ganadora del festival y también la obra más personal. Narrada en primera persona, explica un viaje a la India del director del documental. Los giros y las alusiones explicitas al mundo audiovisual desde dentro y desde fuera.

Trailer de las actividades paralelas del REC

Los documentales que hemos visto en esta edición del REC, por su variedad en cuanto a temática y realización, son una muestra de lo vivo que está el género y de la capacidad para reflejar las inquietudes sociales de una manera fresca y próxima. Las nuevas tecnologías para la realización audiovisual hace que el coste económico permita a cualquier realizador utilizar este género, ya más asequible que la ficción y el formato ideal para la denuncia social y la reivindicación.

Alejandro Romero

El camí d'Obama a la presidència dels Estats Units

En un mes de novembre tant electoral com el que estem vivint, primer amb les eleccions a la presidència dels Estats Units i aquest proper diumenge amb les eleccions al Parlament de Catalunya, no és d'estranyar que us presenti un producte sobre política: el documental 'Barack Obama: camino hacia el cambio', dirigit i guionitzat per Amy Rice i Alicia Sams. 

El recentment reelegit president dels Estats Units va donar-se a conèixer a l'opinió pública amb el seu discurs a la Convenció Demòcrat de l'any 2004 i el seu nom va començar a sonar com a presidenciable el 2006, any en que les directores van iniciar el seu seguiment de l'aleshores senador per Illinois. La cinta va ser produïda inicialment per Class 5 Films, mentre que una vegada va confirmar-se la victòria d'Obama el documental va ser adquirit per HBO, que no només aposta per les sèries, sinó que també ho fa pels documentals, tot i que aquí no ens ha arribat gaire mostra d'aquest gènere de la cadena americana per cable. A Espanya va ser emés per Televisió Espanyola a través de La 1, tot i que també es pot trobar fàcilment per internet.

El documental fa un repàs de gairebé dos anys a la trajectòria de Barack Obama des de les eleccions legislatives del 2006, quan el seu nom va començar a sonar com a candidat a la presidència, fins a la seva elecció com a president l'històrica jornada del 4 de novembre del 2008. Rice i Sams van seguir durant mesos la campanya electoral d'Obama, primer en les primàries del partit Demòcrat i posteriorment en la campanya per la presidència davant el republicà John McCain.

La primera part del documental centra la seva atenció en el Caucus d'Iowa, el primer dels demòcrates i que va catapultar Obama en la carrera presidencial gràcies a la seva victòria. Posteriorment, es fa un repàs a la lluita entre Barack Obama i Hillary Clinton als diferents Caucus de New Hampshire, Indiana, Kansas, Ohio, Dakota del Nord o Illinois, entre altres, fins arribar a la Convenció Demòcrata de Denver a finals dels mes d'agost del 2008, on va ser nominat candidat a la presidència. La darrera part de la cinta se centra en la campanya presidencial d'Obama davant John McCain.

Pels amants de la política americana, entre els que m'incloc, és un documental molt recomanable que presenta de forma conjunta aspectes més públics de la política americana com mítings, discursos o debats, així com altres aspectes més desconeguts com les oficines de campanya, testimonis de voluntaris, ciutadans i votants, o converses amb els col·laboradors més propers de Barack Obama com David Axelrod, David Plouffe, Robert Gibbs o John Favreau, així com escenes familiars amb la seva dona, Michelle Obama, o les seves filles.

‘La gallina de piel’: el batec de Friday Night Lights

Tota una perla amagada dintre del gran teixit de sèries actuals, Friday Night Lights (FNL, en endavant) és un drama per a tota la família que desborda sentiments en la seva narració i demana la participació empàtica del públic perquè el seu discurs es dirigeix principalment a les emocions de l’espectador.

¿Però com aconsegueix transmetre aquestes emocions? ¿Quins són els principals missatges? A continuació, oferim algunes lectures personals:

FNL és una sèrie de futbol americà. Bé, és molt més. La sèrie gira al voltant de tres escenaris principals, ambientats en aquest esport: la escola, l’equip de futbol i la casa com a reflex de la unitat familiar tradicional als Estats Units. El centre de la narració està format per l’entrenador de l’equip del poble, Eric ‘Coach’ Taylor (Kyle Chandler), i la seva dona, Tami Taylor (Connie Britton). Aquest matrimoni és qui vertebra i ordena la història, dividida en nuclis familiars d’un repartiment col·lectiu, sovint desestructurats i víctimes de problemàtiques socials pròpies del context.

El show és un fris de l’Amèrica profunda, que parteix dels arquetips de Texas (com un autèntic leitmotiv a l’univers de la sèrie, el Texas forever), entre la decadència social d’una societat agrària i empobrida, i les glòries esportives d’un equip de futbol, instal·lat en una crisi nostàlgica, enyorant els passats anys de glòria. Des d’aquest punt de partida, els personatges van desplegant la seva dimensió, van incorporant experiències que conformen un creixement íntim dintre de la història, perquè la caracterització d’aquests no és mai plana: sempre hi ha un aprenentatge, una millora producte de la lluita i l’esforç.

Estructura narrativa

L’engranatge narratiu comença en aquesta doble font de conflictes generats al poble (fictici) de Dillon: l’equip, les penes i les glòries de l’esport i les desigualtats socials d’un sistema que genera desfavorits. Som al costat dels pobres, dels que menys tenen, especialment en aquestes zones agràries fora de les grans concentracions de població modernes on només el sector primari sustenta l'economia.

L’esport agafa una dimensió mediàtica fonamental en la vida pública del poble: un equip d’institut es representa a la vida pública dels protagonistes com un autèntic equip professional on la ràdio local, la televisió i els debats del carrer parlen sempre del mateix, del partit del Friday Night. El futbol té una importància capital en la vida social del poble.

El significat de l'esport és més que simbòlic, alienant: per les vides grises dels personatges del poble, amb uns treballs avorrits i mal pagats (si és que en tenen) i unes esperances de futur truncades, aquest esport, tan tradicional al nord del continent americà, els ofereix una vida de realització dels seus èxits que mai podran experimentar en primera persona a la seva vida.

En canvi, els jugadors de l’equip representen l’american way of life. Són joves, plens de somnis  e il·lusions. Veuen en la universitat o en el futbol professional un punt de fuga al determinisme del poble, empobrit i petrificat en els valors socials antics, allunyat de la vida contemporània i pròspera de la ciutat. La frustració del públic d’edat mitjana confronta amb uns jugadors que són els herois prematurs d’una societat que volen evitar.

El valor de la família

El tarannà ideològic de la sèrie descriu i reprodueix un model de família tradicional americà en la seva versió més genuïna: matrimoni heterosexual, blanc i catòlic, envoltat d’uns personatges més desfavorits socialment. La sèrie promou aquest tipus de família a la que contraposa altres models alternatius provocats per les problemàtiques socials típiques de la perifèria americana.

Entre d’altres, són presents el treball precari, el consum de drogues, les famílies desestructurades o sense membres parentius (el pare militar a la guerra o les parelles divorciades), el desnonament, la manca d’un futur digne o simplement la absència d’un present pròsper. Es perfilen els valors de la família clàssica com a vehicle d’una societat més estructurada i equilibrada, executats per aquesta parella, clau en el paper educador durant el període adolescent de molts personatges que troben el seu lloc al món gràcies a la intervenció dels Taylor en les seves vides.

Així les coses, la funció pedagògica i educativa vers la resta de la societat del poble dels dos personatges centrals és clara: el ‘Coach’ respecte als nois que formen l’equip de futbol; i la Tami quant als joves que són a l’institut i comencen a pensar en el seu futur.

Les armes dels Taylor

En aquest pla, trobem les dificultats personals e íntimes dels personatges, com la incomunicació, l’aïllament o la soledat en les parelles o en l’educació dels joves, i fins i tot en la mateixa parella protagonista, fet que afegeix un punt de realisme a l’entramat coral dels personatges. A aquesta fredor  es contraposa l’amor com un dels motors que salva les trames de la sèrie.

És també molt important a la sèrie com s’expliquen les coses: en el significat del silenci, de la mirada, hi ha una càmera desenfocada, nerviosa i sense trípode –tot un valor tècnic innovador—, que aporta (i abarateix costos de producció) realisme amb l’allunyament de l’estudi de gravació, del plató. Unit a la força espontània d’uns diàlegs improvisats pels actors en les escenes (es suggeria el que havien de dir, no hi havia un guió tancat) es configura un escenari fresc que ratlla, en ocasions, el fals documental.

Tornant a les emocions, que són el veritable motor de la sèrie, els valors com la comunicació, l’esforç personal, la lluita, la comprensió de l’altre o l’empatia amb els seus sentiments, l’aprenentatge constant durant també l’etapa adulta, la importància de la seguretat i l’autoestima, i d’altres vinculats a l’amor, tan parental com de parella, hi són presents en el desenllaç dels conflictes. Molt d’ells en personatges adolescents, tot i que també en persones adultes que arrosseguen problemes i que també aprenen a redirigir la seva vida.

Així, una vegada darrere l’altra, veiem com els personatges són el pur reflex de la muntanya russa de la vida: lluiten dur pels seus somnis, però no sempre aconsegueixen el que esperen. La derrota hi és present per ensenyar-los que, de vegades, és imprescindible, perquè aporta una perspectiva diferent, analítica, més pròxima al treball i a la superació diària que el conformisme de la victòria.

Com un exemple, introduïm un fragment d’una de les xerrades de l’entrenador Taylor al seu equip, segurament després d’alguna derrota important, just el moment de fer balanç i extreure’n els valors humans positius que no sempre són presents a l’èxit:

"Todo hombre en algún punto de su vida va a perder una batalla. Va a pelear y va a perder. Pero lo que le hace un en mitad de esta batalla es que no se pierda a sí mismo. Este juego no ha terminado. Esta batalla no ha terminado" (Yes, sir!)

Tot i així, la èpica –recurs recurrent en el guió—apareix constantment. L’inici de qualsevol conflicte és enrevessat (partits de futbol que l’equip protagonista comença per darrere en el marcador, però que acaba amb una remuntada històrica) i poc a poc, oscil·la, amb un punt d’idealisme ensucrat en la majoria dels casos, cap a un final feliç clàssic dels drames familiars.

Aquest és el mecanisme bàsic de les històries colpidores de FNL: una història de superació constant, de reptes, feta de victòries, esportives o personals; i algunes derrotes  o desgràcies humanes amargues. Però, sobretot, en destaca la importància de continuar caminant amb treball, il·lusió i el cap ben alt. Clear eyes, full hearts, Can’tlose!

Luis Alberto Moral Pérez

Les últimes grans bèsties

Hi ha bèsties tranquil·les i bèsties violentes. Però segons la direcció de TVC, el contingut de Bestiari il·lustrat del segon capítol d'aquesta temporada, va ser especialment violent, fins al punt d'acceptar la dimissió de la directora del programa i de censurar el programa fins el proper 2013. Estem davant una nova proposta de llei de llibertat d'expressió o és que les retallades en cultura van més enllà de les econòmiques?

Dues bèsties, molt bèsties (Jair i Bibiana)

Des del passat 9 d'octubre les coses al Canal 33 han canviat i força. Un gir a la graella televisiva de la Televisió de Catalunya i un canvi de moneda considerable: Bestiari Il·lustrat substituït per La Fàbrica d'en Jimmy. Evidentment, és una moneda més que devaluada. I és que, personalment, no tinc res en contra d'en Jimmy,  però si que tinc coses a dir del "crit a l'aire" que han fet la majoria de mitjans de comunicació de l'estat espanyol, de l'Audiència Nacional, així com del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) i, sentint-ho una mica, de TV3. 

Els fets que motiven aquesta entrada al blog, són principalment per la censura que ha rebut el capítol en qüestió. Sota el títol "Paraules que maten", el programa presenta el periodista i guionista Jair Domínguez que comparteix la seva opinió sobre quatre personatges del món socio-polític i econòmic, com són Salvador Sostres, el rei Joan Carles I, Fèlix Millet i el príncep Carles d'Anglaterra. Per seguir en la línia de programa transgresor i contracultural, la Bibiana Ballbé li prepara al Jair Domínquez un camp  de tir enmig d'un bosc amb les caricatures de les quatre "santíssimes" figures, per tal que dispari a qui li faci més ràbia, tot sempre amb un toc de sarcasme, d'ironía i d'autocrítica per part de l'entrevistat així com de l'entrevistadora. Les imatges resultants, i certament sangants, d'aquesta escena van conmoure la sensibilitat dels alts càrregs. Tan és la revolta que va causar, que Mai Balaguer va dimitir l'endemà de l'emissió. Jair Domínguez, es va convertir en portada a El Mundo i Intereconomía el va batejar com "un subnormal a tiempo completo".

Jair "obrint foc"

Abans però, de dir el què penso, situem-nos en el mapa. Bestiari Il·lustrat és una ruta per la cultura i contracultura de diferents personatges o "bèsties" del panorama català, ja sigui en periodisme, en música, en dansa, en literatura, etc. Dirigit per Mai Balaguer i presentat per Bibiana Ballbé, és un format que se sosté per unes entrevistes fora de context, tant pel contingut en sí mateix de l'entrevista com per l'espai on es realitzen, ja que descontextualitza per complet als protagonistes. Planteja una manera ben diferent de conèixer a aquests animals de la cultura catalana des d'un altre vessant que no sigui la seva. Sincerament, sempre he cregut que era un dels millors programes innovadors i a la vegada transgresors que oferia la graella de TV3 en el seu Canal 33. Ara ja sabem de què va aquest zoològic cultural català. 

Les caricatures

Però jo em pregunto: si és un espai cultural, que s'emet en un canal cultural, que pretén parlar de cultura, i en el capítol "Paraules que maten" no reflexa més que el món literari de Jair Domínguez (ja sigui pels seus guions o llibres) perquè s'ha de censurar? Entre ella i el Jair Domínguez hi ha una conversa natural de la opinió que aquest segon té dels personatges caricaturitzats. L'objectiu és saber a quin d'aquests personatges odia més el Jair. Per tal de materialitzar la seva tendència apolítica, disposen unes armes, la simulació d'uns trets, i les gotes de sang per reivindicar el discurs de l'entrevistat. Considero que el tractament de contingut que fa la Bibiana Ballbé durant l'entrevista, conté cert caràcter agressiu per l'ús físic d'armes i la sang, però ho fa amb sentit crític i sobre tot d'humor. No podem oblidar que al cap i a la fi és ficció, buscada, però ficció. 

Puc entendre que hagi pogut afectar la sensibilitat d'alguns, però al cap i a la fi és un tractament diferent i refrescant. Cada capitol emès de Bestiari il·lustrat s'ha adaptat al caràcter i personalitat dels entrevistats. D'això se'n diu tenir capacitat d'adaptació, equilibrei emocional i sensibilitat. Creieu realment que tenint aquesta sensibilitat i capacitat crítiques, buscaven suscitar en "Paraules que maten" tanta controvèrsia entorn a la violència? Jo diría que tot girava entorn a l'opinió del personatge, amb la finalitat de generar debat. De sorprendre i provocar el públic amb un punt de vista reivindicatiu. I sí, ho van aconseguir.

Jair i Bibiana decidint a qui disparen

D'altra banda, si la directora del programa ha dimitit enlloc de demanar disculpes per les imatges emeses, legitima fermament la seva opinió i defensa el seu programa fins al final, així com el capítol. On hi ha altres programes culturals o contraculturals que apostin fort pel debat, la provocació i les opinions pròpies? És que la televisió pública ha de girar també només entorn a l'entreteniment? Bestiari il·lustrat, va fer un ús exagerat de les armes, és cert. Però els valors que hi ha darrera de tot això són més transgressors i rebeladors. I, sincerament, la censura d'aquest capítol ha ajudat a reafirmar el paper de la cultura en els mitjans. 

  

El segell de casa de TVC va lamentar profundament el capitol emès el passat 9 d'octubre explicant en la seva carta d'Atenció a l'Audiència que "atempten contra els principis ètics i democràtics que regeixen els seus programes i canals i rebutja qualsevol al·lusió a la violència". Es disculpen tot dient que aquestes imatges "hagin pogut ferir la sensibilitat de les persones i institucions al·ludides". I no és poc sensible emetre imatges de morts al TN migdia? O notícies que expliquen com la gent s'indigna o es suïcida perquè per culpa de polítics corruptes i d'entitats bancàries no poden fer front al seu dia a dia? Hi ha moltes formes de violència, i el tractament del contingut en aquest capítol acarona la frontera entre allò violent i el sentit poc crític que a vegades tenim les persones. 

Frame caricatura ensanguentada

Per tancar aquesta participació en el blog pregunto: si existeix una mínima llibertat d'expressió i un petit interés per la cultura, quin sentit té que un programa cultural com aquest hagi de ser censurat?

Esther Rufián Balcells

¿Realidad o ficción?

Nicolás Brody,  Sargento de artillería del Cuerpo de Marines de Estados Unidos fue una víctima de la guerra de Irak. Tras 8 años de  cautiverio  a manos de los terroristas de Al-Qaeda regresa a suelo americano para cumplir las expectativas políticas con las que sueñan los ciudadanos, eliminar de una vez por todo el terrorismo de sus vidas. El sargento Brody tiene una familia perfecta, es decir, una mujer preciosa que le apoya en todas sus decisiones, unos hijos en los que puede confiar y unas amistades entrañables. Pero realmente, ¿Es un candidato del que te puedes fiar? ¿Es un terrorista o un congresista?

Homeland rompe con la estética de los formatos clásicos para adentrarse en una puesta en escena cinematográfica. El éxito de la serie se basa en la importancia del guión ya que consigue tener al espectador enganchado gracias a la trama de intriga que se genera con el tema central y el juego psicológico de los personajes. Dentro de la ficción podemos apreciar niveles distintos de trama tanto a nivel narrativo como dramático. El thriller que presenta la cadena estadounidense juega con las sonrisas inquietantes, miradas perdidas y sospechosas para denotar esa atmósfera de inestabilidad. Homeland consigue explotar la confianza entre los personajes y el público. Esa mezcla de intriga y tensión crea al espectador una sensación de duda durante todos los capítulos tanto de la primera como de la segunda temporada. La serie utiliza mecanismos de la nueva ficción ya que consigue desdibujar al héroe tradicional para difuminar la frontera entre bondad y maldad. 

La serie de la cadena Showtime fue la gran ganadora de la última edición de los premios Emmy gracias a las seis estatuillas con las que fue galardonada. Dentro de ellas cabe destacar la de mejor serie dramática pero también se llevó el de mejor actor gracias a Damien Lewis por el papel de Nicolás Brody,  mejor actriz a Claire Danes por el papel de Carrie Mathison y mejor guion a cargo de Alex Gansa, Howard Gordon y Gideon Raff. A estos cuatro galardones se les suma dos más de carácter técnico.

Trailer Primera temporada

 

Promoción Homeland 

Página oficial de la serie

Saray Martínez Lerín